Ascens i caiguda de l’antany molt anomenada Ona Laietana

L’any 1976 la Dharma publicava el seu segon disc. Un àlbum nascut en una època d’inflexió i de catarsi, sota l’aixopluc de Zeleste, a l’ombra de Santa Maria del Mar Mediterrani.Arribava la febre de L’oucomballa. El país vivia un esclat d'eufòria i la Dharma era la bandera més festiva, la música de fons d’una alegria col·lectiva.

Avui la Cia. Elèctrica Dharma (Josep, Joan, Lluís i Maria Fortuny, Carles Vidal i Pep Rius) insisteixen a reivindicar-se. Amb vint-i-dos àlbums al mercat, gairebé trenta-sis anys als escenaris i un pedigree inqüestionable, aquesta banda eclèctica i singular, manté intacte l'esperit dels seus inicis, quan havia fangat en el solc per on creuava l’underground, amb l’orgull d’haver abanderat l’Ona Laietana als anys setanta, amb la saviesa dels veterans i aquell candor freeque els va portar a venerar una figura del jazz contemporani com Miles Davis i que els acostà a un jazz-rock experimental que respirava espontaneïtat, compenetració i tendresa. I si bé els temps han canviat, la força electritzant, el lirisme i els ritmes trepidants continuen intactes.