Rebels amb causa

Època sense nom

Se´ns proposa de posar en escena la Barcelona o una mica de la Barcelona dels anys 70, que té molt a veure amb la Rambla i els carrers que la travessen. Diagonal amunt es produïa una altra festa que van batejar com a Gauche Divine i tenia el seu epicentre al carrer Tuset; la nostra --encara sense nom; a Madrid, anys després se´n va dir movida-- té com a punts cardinals la ja extinta discoteca Zeleste, la Plaça Reial, el bar London, la Cúpula Venus i algunes extensions perifèriques a Canet, la Floresta o Formentera.

Sabem quan comença una vida o un any, però no quan ho fa una època: la que volem revisitar podria néixer l´any 69, quan un grapat d´estudiants de la Universitat Central van llençar per la finestra un bust del Generalíssim, i acabar amb la victòria del PSOE, després del cop d´Estat del 23-F. La festa s´havia acabat definitivament.

Els protagonistes d´aquesta revolució incruenta eren, sens dubte, gent de mal viure que en canvi volien viure bé quan les condicions vigents no hi ajudaven gaire. De lluny ressonaven les consignes del maig francès, on esclatà una revolució política, però també biològica. D´aquella època en queden cançons, revistes, llibres, còmics, porros… però també i sobretot una indissimulada i urgent necessitat d´anticipar la mort d´un mal rotllo que no anava enlloc i es deia franquisme. Gràcies a aquests anti-sistemes avant-la-lettre (hippies, folks, rocks…), Franco, aquí, va morir una mica abans del 20-N.

Si posem en una coctelera Pau Riba, Christa Leem, Ocaña, Nazario, Mariscal, Pawlowsky, el primeríssim Almovódar, Sisa, Gato Pérez, la Maria i el Sheriff de les Rambles, les últimes penes de mort dictades pel règim, les vagues dels primers setanta, els atemptats feixistes, les reivindicacions dels homosexuals, les jornades llibertàries, la llei de perillositat social…podríem aconseguir un retrat robot que s´assembli una mica a allò que fou aquella realitat.

Joan Ollé