Qualsevol Nit Pot Sortir el Sol

Diuen que recordar és tornar a viure. No sempre perquè, en ocasions, es queda en una mecànica, esmorteïda i, finalment, frustrant apel·lació a la nostàlgia. Per això, de tots els artistes que, en els últims anys, han trobat en la revisió dels clàssics de la seva discografia una excusa per fer gira, molt pocs han aconseguit esperonar la memòria amb la vara de la creativitat. I Sisa, com aquest Lou Reed que acaba de transformar la re-construcció de Berlín en un espectacle ple d'emoció, n’és un. I ho ha fet –hofa– tornant a esculpir la pedra fundacional de la cançó galàctica, Qualsevol nit pot sortir el sol (Zeleste-Edigsa, 75), una obra mestra que Manuel Vázquez Montalbán ja va saber escoltar en el moment de la seva edició, tres dècades abans que revistes tan diferents com "Rockdelux" (nº8), "Enderrock" (nº3) o "EfeEme" (nº16) la incloguessin a les seves llistes de Millors Àlbums Espanyols del SegleXX. "M'adono que estic davant un disc important perquè obre una nova dimensió per a l'encara denominada Nova Cançó", escrivia. I, per descomptat, no li faltava raó.

Fent realitat el somni de qualsevol poeta de veritat, Sisa recupera la innocència en un viatge poètic a la concepció d'unrepertori que és llegenda. I rentornant a aquesta infància de pantalons curts i jersei de piqué, arrenca al PobleSec de postguerra, creua la frontera mental del Paral·lel i, passant de l’Amarcord fellinià al Highway61 dylanià descobreix –o, més bendit, inventa– la Barcelona contracultural dels setanta. I així, del neorrealisme màgic d’El fill del mestre a la il·luminació supraterrenal d’El setè cel, cada tema es transforma en una petita epifania en la qual l'espectador descobreix coses sobre si mateix que no tenia present haver oblidat. Només amb la seva guitarra però ben acompanyat per totes les muses de la inspiració, el transcantautor celebra la convenient reactivació dels seus enregistraments i la pròxima publicació d'una versió de Qualsevol nit pot Sortir el sol il·lustrada per Sergio Mora en format Llibre-CD amb una festa en la qual, clar, només hi faltes tu.